Lluny, però no tant, passen aquestes coses:
“Almenys el jakuli m’agradaria poder-lo rescatar”, li comenta a en Bernat en Nãpjoku, l’últim intèrpret
solista de flauta katēntiri, al Mato Grosso occidental, al Brasil amazònic. “M’agrada aprendre bé les històries dels
més vells, perquè arribarà un dia que em tocarà a mi d’explicar-les”, diu la Kamtinuwy. “No m’hauria esperat mai
tornar a sentir la veu del vell Xinũi”, diu el jove Mynã, visiblement emocionat. I a casa també: “Ara ja seré feliç, i sent viuda cantaré de nou i cantaré fins quan mori, fent
memòria del marit, de vostès i de Déu que em donà cançons tan belles,” els diu
la Margarida “Vallonga” a l’Higini Anglès i en Pere Bohigas l’any 1922, després d’una sessió recollint cançons per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Les històries que ens expliquem i les cançons que ens cantem són baules d’una cadena intangible que, en una època d’imperialisme cultural omnipresent, corren un risc molt
real d’esvair-se. En Bernat Bardagil i Mas, lingüista amb tendències antropològiques, aprofitarà aquesta
presentació per donar a conèixer alguns aspectes de les cultures dels indígenes amazònics que fa deu anys que estudia, i establir un diàleg entre la preocupació
per preservar llengües i maneres de comunicar i la dimensió personal de recuperar històries, cançons, persones
i situacions que ja no hi són. Amb els panarà, els mŷky, els manoki i els xikrín coneixerem maneres de comunicar-se
amb les persones, amb la comunitat, amb els esperits, amb els animals i amb un mateix.
