Els següents textos són escrits per Teresa Saborit el mateix dia del Festival en funció de 3 paraules que proposava el públic:

«Estiu fugitiu»

Nom de qui fa la proposta: ELNA

Paraula 1: Estiu
Paraula 2: Festa
Paraula 3: Vermell

Ho heu vist? No ho heu vist? S’ha acabat l’estiu! Sí, sí: com ho sentiu. Mentre vosaltres estàveu entretinguts escoltant contes, l’estiu ha tret el nas, ha vist que tots estàveu distrets i se n’ha anat corrents. No ha esperat ni a sant Joan per arrencar a córrer!

L’heu d’entendre, pobret. La seva feina és molt i molt dura. Si plou: la gent es queixa perquè no pot anar a la platja. Si fa sol: la gent es queixa perquè augmenta el risc d’incendis. Si es fa de nit: la gent es queixa perquè els dies són massa curts. «Per què el temps corre tant ràpid els dies de festa?» pregunten exasperats.

No us penseu que les estacions de l’any puguin fer el què vulguin. No, no: no és això. Han de fitxar a l’entrada i a la sortida, com tots els treballadors del món. L’estiu sap molt bé que hi ha unes normes que ha de complir, per això ha vingut a fer acte de presència. No l’heu vist? Ahir va ploure a bots i barrals, ho recordeu? Ahir va ser un dia de primavera, típica i tòpica, amb pluges de mitja tarda. Avui ha estat un dia d’estiu, amb sol des del matí i fins a l’últim minut del dia: quan arribeu a casa, més d’un us haureu de posar quilos d’aftersun per calmar la pell que descobrireu vermella com una llagosta. És normal, vosaltres veníeu preparats per un dia de primavera: qui havia de preveure que es presentaria l’estiu?

Per tant ell ha vingut, ha fitxat a l’entrada al matí, ha fitxat a la sortida a la tarda i ha donat per conclosa la seva jornada estacional. A partir de demà, us les haureu de veure amb la tardor: pluja, boira i núvols grisos dia i nit. Aquest any, no busqueu l’estiu ni per queixes ni per lloances, ell se’n renta les mans: el temps que faci aquest juliol i agost no serà culpa seva, sinó vostra. Si volíeu que es quedés, haver-lo cuidat millor, l’estiu ho té més que clar i així ho ha fet constar en una carta que ha escrit abans d’anar-se’n a les bahames: el client sempre té la raó, però a vegades és una raó equivocada… I a les Bahames el tracten millor.

«L’home que sempre tenia pressa»

Nom de qui fa la proposta: ARNAU

Paraula 1: Esternoclidomastoïdal
Paraula 2: Hola
Paraula 3: Mare

L’home va entrar a la consulta del metge. No era un home normal: era un home que sempre tenia pressa. Un home que tenia tanta pressa que, encara no havia entrat en un lloc, que ja volia ser-ne fora, encara no havia arribat que ja se’n volia anar. Un home que tenia tanta pressa que era incapaç d’estar-se assegut enlloc, tenia tanta i tanta pressa que fins i tot havia après a dormir a peu dret!

— Hola, bon dia — va dir el metge —. Què…?

— Em fa mal el coll — el va tallar l’home que sempre tenia pressa —. Doni’m una pastilla que me n’he d’anar corrents.

— Ui, no, primer l’hauré de revisar — va respondre el metge assenyalant la llitera que tenia a la seva consulta.

L’home que sempre tenia pressa es va estirar a la llitera, però com que era incapaç d’estar-se quiet, mentre el metge el revisava ell anava fent puntades de peu en l’aire i, tan aviat com el metge va allunyar les mans del seu coll, va saltar de la llitera i va començar a córrer d’una punta a l’altra de la consulta per recuperar el temps perdut.

— Ara ja em pot donar la pastilla? — va preguntar esbufegant l’home que sempre tenia pressa.

— Em sap greu, però li haurem de fer més proves — va respondre el metge —. Té l’esternoclidomastoïdal inflamat i això pot ser degut a multitud de causes, des que sense voler s’hagi empassat una mosca, que ara estigui fent voltes a la seva gola, fins a que un nan dels somnis s’hagi quedat atrapat al seu interior mentre vostè dormia i ara no sàpiga com sortir-ne. Ha tingut algun malson darrerement?

— Però… Jo no puc perdre el temps em proves! Jo necessito una solució!

— Bé… — va dir el metge —. Podríem fer una operació d’urgència, però…

— Faré el que sigui! — va exclamar l’home que sempre tenia pressa.

— D’acord — va respondre el metge —. Necessito que s’estigui quiet, molt i molt quiet. Li posaré unes pinces per la boca i trauré el que tingui encallat a dins del coll.

L’home que sempre tenia pressa es va asseure a la cadira perquè el metge l’operés, però encara no havien passat dos segons quan les seves cames li van fer fer un bot i va saltar de la cadira.
— Li he dit que s’ha d’estar quiet! — el va renyar el metge —. No m’ha dit que vol que vagi ràpid? Si no em deixa treballar, no acabarem mai.

L’home que sempre tenia pressa es va tornar a asseure. Aquesta vegada, però, abans que pogués tornar a saltar, el metge el va lligar a la cadira amb centenars de metres de benes que tenia a la consulta: el va lligar dels turmells, dels canells, de les espatlles, del clatell, del cul,… Quan el metge va estar segur que no es mouria, va tornar-li a obrir la boca, va ficar les pinces i amb molt i molt i molt de compte en va treure un rellotge de paret enorme, tan enorme que el metge va necessitar l’ajuda de tres infermers per treure’l del coll de l’home i posar-lo a sobre la taula de la consulta.

— Vet aquí la causa de la inflamació — va exclamar el metge victoriós —. Vet aquí la mare de tots els mals: el tic-tac d’aquest rellotge de paret.

L’home que sempre tenia pressa no va respondre. Alliberat del pes del temps, s’havia quedat adormit amb la boca oberta sobre la cadira de la consulta. El metge s’hi va acostar i li va tancar els llavis: l’últim que necessitaven era que li entrés un altre rellotge i li tornessin totes les presses del món.

«El País dels Nasciturus»

Nom de qui fa la proposta: ADELA

Paraula 1: Gat
Paraula 2: Amic
Paraula 3: Camí

Tothom ho sap, però tothom ho ha oblidat. Al cel, a tocar del sol, en un lloc que no pot ser vist amb cap telescopi, hi ha un lloc a on viuen els nens que encara no han nascut: és el País dels Nasciturus. El País dels Nasciturus és un racó de cel màgic i fabulós, un racó de núvols de sucre a on hi plouen caramels tres vegades al dia i a on hi ha tots els jocs que que es puguin imaginar: gronxadors, tobogans, bancs de sorra per fer-hi castells…
Els nens que han de néixer viuen al País dels Nasciturus fins que les cigonyes els vénen a buscar per portar-los a la Terra. A la Terra hi viuen els pares, els pares que tothom sap que són fabulosos perquè, tots els nens que hi han anat, s’hi han quedat a viure per sempre. Tots els nens esperen amb delit l’arribada de les cigonyes i tots tenen dret a formular tres desitjos sobre la vida que volen tenir en néixer.

Al País dels Nasciturs una vegada hi vivia un nen que encara no havia nascut que tenia molt clar quins eren els seus desitjos: volia que els seus pares li diguessin Eduard, que tinguessin un gat flonjo com una cua de conill i que visquessin al costat d’una plaça a on hi passés molta i molta gent. Tenia ganes de fer un munt d’amics!

Un dia, una de les cigonyes va anar a buscar el nen que encara no havia nascut. «He trobat el que vas demanar! — li va dir —. Puja a la meva esquena i et portaré a la Terra.» El nen que encara no havia nascut va pujar a l’esquena de la cigonya i van volar fins a un hospital d’un poble que estava situat al centre d’una plana immensa plena de camps de conreu, a l’ombra d’una muntanya amb una creu al cim.

Els pares van fer salts d’alegria en veure la cigonya i van córrer a agafar el nen. El nen es va veure embolcallat pel seu escalf i va somriure feliç com un gínjol: s’hi estava tan bé, entre aquells braços!
— Mira que n’és de bonic! — va dir el pare —. L’Albert és el nen més bonic de l’univers!

«Albert? — va pensar el nen —. Però si jo havia demanat que em diguessin Eduard.»

— Segur que amb el Piu Piu es portaran molt bé — va dir la mare —. El canari es passarà el dia cantant-li cançons de bressol!

«Canari?! — va pensar el nen encara més espantat —. Però jo havia demanat un gat!»

— Vindrà tota la Plana a conèixer-lo! — va afegir el pare —. Encara que hagin de fer tres hores per camins de carro.

«Camins de carro?!! — va xisclar amb el pensament el nen —. Però… I la meva plaça?!»

El nen va començar a plorar i es va girar cap a la cigonya i, amb un llenguatge que només les cigonyes i els nens poden entendre, li va dir suplicar que se l’entornés. Aquells no eren els pares que ell havia demanat!

La cigonya va revisar l’expedient i es va disculpar de seguida: Tenien tanta i tanta feina, que havien traspaperat el seu expedient i l’havien portat fins a uns pares que no eren! El tornaria de seguida la País dels Nasciturus, esborrarien la memòria dels pares i allà no hauria passat res. La cigonya estava a punt d’agafar-lo quan la mare, que no entenia el llenguatge que només poden entendre les cigonyes i els nens, se li va avançar: va agafar el nen, se’l va acostar al seu pit i el nen, en sentir l’escalfor, va començar a xuclar… I va deixar de plorar. Quan la cigonya va batre les ales per endur-se’l, el nen la va apartar amb un cop de mà. Potser no es diria Eduard, ni tindria un gat, ni viuria al costat d’una plaça, però… A vegades, el que de debò volem, no ho hem desitjat mai perquè no sabíem que existia.

La cigonya se’n va anar i el nen es va quedar amb els seus nous pares i, com tots els nens un cop nascuts, va oblidar que, una vegada, havia viscut al País dels Nasciturus, en un lloc amagat en un racó del cel, a tocar del sol, que no pot ser vist amb cap telescopi.

Festival EVA - Presentació